UNA PEÇA DE VICTÒRIA AMB UNA CONTRADICCIÓ

JERUSALEM

 

SUHAIL KHOURY

MÚSIC I COMPOSITOR

DIRECTOR GENERAL DEL CONSERVATORI NACIONAL DE MÚSICA

 

La gent practica l’art a cada part de la seva vida, roba, menjar, instruments, mort... la gent canta mentre fa la collita dels camps, recull les olives, el peix al mar, mentre el pastor cuida les ovelles. 

 

I en cada lluita particular, l’art té un rol, expressant la situació, i els artistes, escriptors i poetes prenen la iniciativa. 

 

A l’inici de la Primera Intifada, els israelites no paraven atenció a la música revolucionària... però llavors, quan van decidir destrossar les mans dels infants que llançaven pedres, van prohibir aquestes cançons en totes les seves formes. 

 

Un dia, tornava de la copisteria i tenia 6.000 cassets en secret. 

 

Els soldats m’havien estat observant durant molt de temps, i l’exèrcit va establir una emboscada a la carretera. Una emboscada com aquesta tenia la intenció de capturar un líder revolucionari. 

 

Em van arrestar com si fos un terrorista i el que tingués fos una arma. 

 

Em van dur a la presó, on van començar la investigació. 

 

“Qui ha escrit les cançons?

Qui les ha composat?

Qui les distribueix?

I qui les produeix?” 

 

Em van sotmetre a una tortura psicològica i física greu. 

 

Van usar una tècnica anomenada “La Liquadora”. L’interrogador era gran i fort, em collia fermament dels ombres i em sacsejada amb força durant molt de temps. Vaig començar a sentir cada òrgan dins el meu cos vibrant i mesclant-se com si m’estigués morint. 

 

Van usar un mètode anomenat “L’Estirament”. Em van posar a una cadira sense respatller, i les cames estirades. Un interrogador tenia els peus als meus genitals, i l’altre em pressionava el pit constantment. Experimentava un fort dolor, forçat a seure en un angle, mentre intentava no caure cap enrere. 

 

Durant el període de tortura, se’m van ocórrer algunes melodies musicals, i les escrivia al meu cap. 

 

El 12è dia, la tortura va arribar a un grau tan extrem de violència que em va adormir. La investigació es va tornar inútil, així que van aturar. 

 

En aquell moment, vaig tenir dos sentiments contradictoris. En primer lloc, estava a punt de morir degut a la violència. 

 

Segon, el contrari, quan vaig aprendre que havia triomfat sobre els interrogadors. 

 

Així, la melodia musical que vaig crear era una peça de victòria amb una contradicció.

 

No va ser fins passat deu anys que vaig poder escriure la música que m’havia vingut mentre em torturaven a la presó.

 

No van trobar una llei per a condemnar-me, així que van usar una llei creada durant el Mandat britànic. Van dictar una sentència de 15 mesos sota el títol de provocació a la violència i a la revolució.*

 

*Era una acusació similar a la que havia rebut el poeta Nuh Ibrahim feia 50 anys, i a la que Dareen Tatour seria acusat 40 anys més tard. ​